Relat del Subconscient

Les dotze del migdia, una pissarra,

una història, un tema, un relat,

un seguit de paraules, que m'alcen,

adéu, marxo, fins aviat.

La porta és oberta,

sense petjades, marxo a volar,

a pujar a la muntanya, a respirar,

m'emporto la sorra del mar.

M'enrecordo d'aquell record,

torna a l'aula un somriure,

m'alço de nou a reviure,

el conte d'un nen que es fa gran.

Ha deixat l'escola, ara està treballant,

però no ha perdut l'esperança,

ni les ganes, ni els somnis,

al calaix ho ha endreçat.

Torna  a sentir un sentiment,

es desfà, se n'ha anat,

m'encanta sentir-lo present!

com si l'ahir mai hagués marxat.

Tranquil, home punyent,

no miris la vida passar,

vine, apropa't, atura't inconscient,

mai has vist un infant plorar?

Es clar que l'he vist!

l'he tastat i l'he posa't de peu,

de tot allò ara en soc hereu,

i quinze anys després segueix aquí.

i ara m'allunyo del món,

es para el temps, respiro i m'enlairo de nou,

miro el demà, la gent, el sol,

la llum m’il·lumina, surto del pou.

Em creuo amb l'estiu,

l'abraço i li dono la mà,

Ja soc aquí, s'apropa i em diu,

me n'alegro, et trobava a faltar.

I la vida dóna voltes i més voltes,

les vivències son paranys del meu cap,

la imaginació juga amb la realitat,

i al desig l'esperem, que arriba tard.

I tots junts cap al demà,

a la maleta, que hi falta gent!

tornarem a reviure, arxivar el present,

gaudirem del sentir, del recordar.

Un cop de vent, tanca la porta,

baixo del cel, em miro la mà,

obro els ulls, el món real,

respiro i observo el finestral.

La felicitat no es feliç tota sola,

amb un voler l'enxamparem,

recordeu amics, que fins ara,

no ens ha fallat en cap moment.